Dames de juliol és un blog de caràcter educatiu realitzat per estudiants de segon de Comunicació Audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona l'any 2010. Es tracta d'un treball que s'enmarca dins l'assignatura de Història de la Comunicació Social a Catalunya, on els estudiants tenen la oportunitat de treballar un tema concret de la història catalana. En aquest cas, analitzem un fenòmen que encara avui en dia desconcerta els historiadors: la participació de la dona en la Setmana Tràgica, una revolta popular que va tenir lloc a Barcelona a principis del segle XX. L'objectiu del blog és investigar aquest capítol concret de la història per poder-lo exposar davant d'un públic. Es tracta, doncs, d'un treball complet, on no només compta la part d'investigació, sinó també els recursos multimèdia i el disseny del mateix blog. És per tant una manera molt adecuada d'enfocar una anàlisi històrica dins l'àmbit d'estudi en el que ens trobem: l'audiovisual.
dimecres, 3 de novembre del 2010
dilluns, 1 de novembre del 2010
1. INTRODUCCIÓ
 |
| Dones a les barricades |
 |
| Teresa Claramunt |
 |
| Dolors Monserdà |
Aquestes dues dones eren col·laboradores habituals de diaris. (Claramunt de El Productor i Monserdà de la Ilustració Catalana, entre d'altres) però allò que van escriure sobre la Setmana Tràgica no va arribar a ser publicat en el seu moment. Creiem que per entendre la formació de la societat de masses és tan important el que la premsa publica com allò que deixa fora. Per això volem parlar de la censura, i de què és allò que es va censurar, però també volem mostrar (a partir dels exemples d’aquestes dues dones) com hi havia diverses maneres d’entendre els fets, tot i que la censura militar intentés crear-ne una lectura unívoca. Un exemple clar de l’èxit d’aquesta censura és que aquesta revolta ha passat a la història amb el nom de Setmana Tràgica, quan en el seu moment se’n va dir d’altres maneres, com la Revolució de Juliol o la Setmana Gloriosa, per exemple. Només aquesta diferència de nomenclatura porta implícita tota una manera d’entendre els fets, uns fets que, com veurem, la versió oficial es va esforçar en associar amb delinqüents i “gent de mala vida”.
En definitiva, en aquest treball volem contribuir a recuperar la memòria d’aquelles dones que, en un moment en que la societat les relegava a l'àmbit domèstic, van decidir sortir al carrer. Les hem “batejat” amb el nom de Les Dames de Juliol.
2. LA SETMANA TRÀGICA
La Setmana Tràgica va ser una revolta popular iniciada a la ciutat de Barcelona al juliol de 1909. Va ser un acte de rebel·lió contra l’embarcament de tropes cap al territori africà del Rif, en el context d’una impopular guerra del Marroc.
Però aquest esclat revolucionari no s’entén sense explicar prèviament el context històric de l’època. La societat catalana vivia en aquells moments una sèrie de canvis polítics, econòmics, tecnològics i socials.
La inicial protesta antibel·licista es transforma en protesta anticlerical amb l’incendi d’esglésies, convents i escoles religioses. Al final del dia cremaven més de trenta edificis religiosos als barris de Gràcia, Sant Andreu, el Clot, les Corts, Sant Gervasi i l’Eixample.
Els carrers es converteixen en l’escenari de batalles sagnants amb la construcció de barricades a les cruïlles dels carrers. N’és un exemple la batalla de cinc hores sense treva a Torrent de l’Olla, on va haver d’intervenir l’artilleria.
Però aquest esclat revolucionari no s’entén sense explicar prèviament el context històric de l’època. La societat catalana vivia en aquells moments una sèrie de canvis polítics, econòmics, tecnològics i socials.
Espanya vivia submergida en un sistema polític totalment manipulat pel caciquisme, que s’encarregava de garantir el bipartidisme entre el Partit Conservador i el Partit Liberal. L’any 1909, el Partit Conservador liderava el Govern, amb Antoni Maura de president.
A nivell social, el sindicalisme obrer comença a agafar força. El moviment obrer es desenvolupa a les zones més industrials, com per exemple a Barcelona (Solidaritat Obrera). A més, la societat en general desenvolupa un caràcter fortament anticlerical i antimilitarista.
El cas és que, sobre aquest sentiment antimilitarista i antipatriòtic tan arrelat en les classes populars a causa de l'injust sistema de reclutament, sobre el creixent anticlericalisme conseqüència de l’acumulació de riqueses per part de l’Església, l’Estat espanyol va procedir a un nou enviament de reclutes cap al Marroc, un enfrontament bèl·lic tan impopular com el mateix sistema monàrquic. L’esca necessitava només aquella espurna perquè el foc s’encengués (Antoni Dalmau - Set dies de fúria).
El 9 de juliol de 1909, els autòctons de la zona del Rif van matar quatre obrers que estaven treballant en la construcció d’una línia fèrria pel ferrocarril de la Societat Nortafricana. Aquest incident va ser el detonant d'un enfrontament bèl·lic entre les tropes espanyoles i les guerrilles africanes de la zona. Dos dies més tard es va iniciar l’embarcament de tropes cap a Melilla. El 18 de juliol van aparèixer els primers incidents quan es procedia a l’embarcament de reservistes. Es va iniciar una manifestació popular i els cossos de seguretat van haver d’intervenir.
Aquest incident va fer reaccionar la resta de la societat. Grups d’obrers van ocupar els carrers cada tarda des d’aquell dia, com a protesta en contra d’una guerra que generava un malestar general en tota l’opinió pública. Arribats a aquest punt, el govern va procedir a la repressió: Barcelona va ser “presa militarment” (reforçament de l’ordre públic amb 700 guàrdies civils armats), les detencions a manifestants es van multiplicar, i es va procedir a la interrupció de la comunicació telegràfica per tal d’aïllar la ciutat. Ara, "la protesta contra la guerra s’havia de morir o esdevenir revolucionària", segons explica la historiadora Connelly Ullman.
Els partits polítics d’esquerra van començar a moure’s. Socialistes, la Lliga Regionalista i els radicals de Lerroux van recolzar la protesta antibel·licista. Això va propiciar que Solidaritat Obrera preparés una vaga general. Així, el dia 24 es va constituir el Comitè de Vaga, qui va convocar una <<aturada pacífica, una vaga de braços caiguts i prou>> pel proper dilluns 26. La convocatòria va ser un èxit, però la vaga va derivar en una sèrie de violents incidents que van sotmetre la ciutat de Barcelona en un autèntic caos durant quasi una setmana.
.
DILLUNS, 26 de JULIOL
La vaga general és majoritàriament seguida a Barcelona, Sabadell, Terrassa, Badalona, Mataró, Granollers i Sitges, creant-se un Comitè de Vaga per a la coordinació i direcció d’aquesta. A Barcelona s’inicia l’atur general de les indústries del Poble Nou, San Martí, Gràcia, San Andrés, les Corts de Sarrià i Sants. Els manifestants omplen els carrers mentre criden “Visca l’Exèrcit” i “Abaix la guerra!”.
El Govern aprova la llei marcial, que permet disposar de l’Exèrcit per restaurar l’ordre públic. El governador civil de Barcelona, Ossorio i Gallardo va dimitir després d’oposar-se a la demanda de repressió per part del Govern central.
Va resultar una jornada més aviat pacífica, encara que van haver-hi certs incidents aïllats.
.
DIMARTS, 27 de JULIOL
La inicial protesta antibel·licista es transforma en protesta anticlerical amb l’incendi d’esglésies, convents i escoles religioses. Al final del dia cremaven més de trenta edificis religiosos als barris de Gràcia, Sant Andreu, el Clot, les Corts, Sant Gervasi i l’Eixample.
La revolta converteix la ciutat en un autèntic caos. Al no haver-hi un responsable clar de la revolució, es crea molta confusió en l’esfera política.
D’altra banda, té lloc a l’Àfrica la Batalla del Barranco del Lobo, on 1238 soldats espanyols resulten morts.
DIMECRES, 28 de JULIOL
Al matí es fa una treva perquè la resta de ciutadans puguin aprovisionar-se de queviures al mercat. Passades unes hores, els ciutadans es tanquen de nou a casa seva, aquest cop amb les mínimes necessitats cobertes.
El Comitè de Vaga no pot controlar les masses i es dissol, desapareixent per complet. La insurrecció arriba al seu màxim, ja que la ciutat no disposa encara de tropes amb que fer front als rebels. La violència està servida.
DIJOUS 29 JULIOL
L’absència de líder provoca l’afebliment i per tant el declivi de la revolta.
S’assegura una nova treva tàcita entre les 7 i 9 del matí, per garantir de nou l’aprovisionament de queviures, cada cop més escassos.
Arriba a Barcelona un reforçament de tropes, instruïdes de forma que pensessin que la revolta era de caràcter separatista, i no pas una protesta contra la guerra. Els militars, la gran majoria procedents de València, ocupen la ciutat.
L’única esperança per als revolucionaris és que la revolta s’estengui a la resta de l’Estat espanyol, però el Govern central ja s’ha encarregat d’incomunicar la Barcelona i aïllar-la. A més, tal i com han fet amb les tropes de l’exèrcit, s’ha difós la idea que la revolta és empesa per motius separatistes, i no pas antibel·licistes. Així eviten el possible recolzament per part d’altres comunitats.
La revolta no havia acabat encara, aquell dijous, però l’evolució dels esdeveniments va permetre al ministre de Governació emetre un comunicat on anunciava, encara de forma prematura, la rendició dels rebels de Barcelona.
Antoni Dalmau – Set dies de Fúria
A continuació penjem aquest recurs per fer-nos una idea més clara dels tipus d'incidents que van donar nom a la Setmana Tràgica, com ara la crema d'esglésies, els assalts a comissaries o les batalles entre tropes de l'exèrcit i civils a les barricades.
FI DE LA REVOLTA (dies 30 i 31 de juliol)
Entre el divendres 30 i el dissabte 31, les tropes de l’exèrcit ocupen la ciutat, dominen la situació i calmen la revolta.
La repressió no es fa esperar. El govern de Maura va iniciar el 31 de juliol una “cacera de bruixes” duríssima. Milers de persones van ser detingudes, de les quals 2000 van ser processades; 175 condemnades al exili; 59 a cadena perpètua i 5 condemnes a mort. El cas més famós és el del intel·lectual Francesc Ferrer i Guardia, fundador de l’Escola Moderna, que va ser executat al castell de Montjuïc el 13 d’octubre de 1909, després d’un injust judici militar. A més, molts sindicats van ser clausurats, i 122 escoles laiques tancades (només a Barcelona).
Així, es va desviar la vista del que realment era important: la dura situació obrera, que no tenia cap garantia jurídica, econòmica, sanitària ni social.
Dit amb paraules de l’escriptor Antoni Dalmau (Set dies de fúria), la Setmana Tràgica va ser un fet històric que va marcar profundament els inicis del segle passat i que va quedar gravat en l’imaginari col·lectiu dels barcelonins i dels catalans amb una empremta molt profunda.
3. LES DONES I LA SETMANA TRÀGICA
Introducció
.
Què la participació femenina en els fets de la setmana tràgica va ser molt elevada, és un fet inqüestionable per abastament documentat. A partir d’aquí les lectures que se’n fa són diverses. Les interpretacions més clàssiques es decanten per afirmar que els primers dies de la revolta el paper de les dones va ser important, deixant després més protagonisme als homes. Però, com diu De Paula en el seu article, <<hem de pensar que en els estudis històrics, el paper de les dones -en un context, encara avui dia, de cultura patriarcal dominant- ha estat menystingut o, en tot cas, relacionat sota els paràmetres de dones com a símbol de maternitat, pau i concòrdia.>> Hi ha però, d’altres estudis, que posen més èmfasi en el paper de la dona en els fets, com per exemple el llibre de Dolors Marín o els tres articles que hem trobat que parlen específicament del tema.
Què la participació femenina en els fets de la setmana tràgica va ser molt elevada, és un fet inqüestionable per abastament documentat. A partir d’aquí les lectures que se’n fa són diverses. Les interpretacions més clàssiques es decanten per afirmar que els primers dies de la revolta el paper de les dones va ser important, deixant després més protagonisme als homes. Però, com diu De Paula en el seu article, <<hem de pensar que en els estudis històrics, el paper de les dones -en un context, encara avui dia, de cultura patriarcal dominant- ha estat menystingut o, en tot cas, relacionat sota els paràmetres de dones com a símbol de maternitat, pau i concòrdia.>> Hi ha però, d’altres estudis, que posen més èmfasi en el paper de la dona en els fets, com per exemple el llibre de Dolors Marín o els tres articles que hem trobat que parlen específicament del tema.Partint de la base que encara falten estudis més detallats, amb dades quantitatives, sobre la participació femenina, nosaltres intentarem mostrar un panorama ampli de la situació de la dona en aquell moment per tal d’intentar entendre el que va passar.
Abans de començar a parlar de quanta i quina implicació van tenir les dones en els fets de la setmana tràgica volem contextualitzar quin era el lloc que la societat reservava a la dona i quines eren les seves condicions de vida.
Les dones a la barcelona de principis del s.XX
Volem aclarir que no és la mirada des de les condicions actuals la que ens fa veure la duresa de les condicions en que es vivia a les fàbriques. La insalubritat i la explotació eren ben evidents per a qualsevol que les presencies. Per mostrar això i per fer-nos una idea més clara de quina era la situació que vivien les obreres, podem escoltar les paraules que va escriure Eduardo Chavarri l’any 1903.
Causes de la participació
Hem vist doncs, quin era el paper que la societat atorgava a les dones, però l’interessant del moment en que succeeix la setmana tràgica són les veus que el qüestionen. La societat considerava que les dones havien de cuidar-se de la llar, però la realitat de la vida en el sistema capitalista feia que moltes treballessin, i, en aquest context, moltes comencen a prendre consciència de la pròpia valia i a ajuntar-se per reclamar els seus drets.
La setmana tràgica i l’alt índex de participació femení que s’hi dona és un moment important d’aquest procés, però no és ni de bon tros el primer. Les dones ja han sortit al carrer abans en d’altres ocasions i ja han començat a associar-se i reivindicar un paper més rellevant. De fet la participació de les dones obreres ocupava sovint un primer pla en els moviments de protestes laborals (Una dada: entre 1905 i 1921 el percentatge d’obreres en vaga era major que el d’obrers, un 87% en front d’un 78% (La doble opresión de la mujer trabajadora, Raquel Estévez) i, per una altra banda, moltes dones començaven lluitar pel seu dret a una millor educació.
Més informació sobre la lluita prèvia de les dones aquí
Entre l’explicació de la duresa de les seves condicions de vida i aquest apunt sobre el panorama en les reivindicacions de les dones esperem poder fer entendre millor d’on surt aquesta força amb la que van manifestar-se durant els fets de la setmana tràgica, però que va fer que en aquesta revolta en particular tantes dones sortissin al carrer? Doncs hem de pensar que tot allò que va motivar els obrers a revoltar-se era patit encara amb més gravetat per les dones: la mobilització dels reservistes, l’opressió de l'església, les dures condicions laborals, etc.
Més informació sobre els motius específics de les dones per revoltar-se aquí
Participació en els fets
Mirem ara més en concret quina va ser la participació de les dones en els fets de la setmana tràgica:
Per començar el 18 de juliol les mares, germanes y dones dels reservistes, van acudir a acomiadar-los, disposades a obstaculitzar l’embarcament dels seu homes i quan unes quantes burgeses “caritatives” (els fills de les quals no havien d’anar a la guerra per haver pogut pagar les 1550 pts) van començar a repartir medalles, escapularis i cigarrets als combatents, les proletàries van cridar: <<tirad vuestras armas, que se vayan los ricos, o todos o ninguno, que se vayan los frailes>> entre d’altres exclamacions.Després d'això, moltes dones van promoure la vaga general i, el dia abans d’aquesta, va ser un grup de dones les que van advertir als responsables de que la vaga havia de transformar-se en rebel·lió oberta.
El 26 de juliol, dia de la vaga general, moltes dones portaven llaços blancs, insígnia de la protesta, i a primera hora del mati Maria Monje animava a les masses a revelar-se, cridant entre d’altres coses: <<La guardia civil siempre ha molestado a las mujeres!>>. Aquell dia van ser les dones les que van integrar la majoria dels piquets.
Després d’això, quan la vaga es va convertir en una revolta oberta, les dones van continuar participant molt activament a la revolta: convocant, desfilant, fent tancar fàbriques i mercats, construint barricades y oposant-se a les forces de seguretat. Només a Gràcia es van contar fins 76 dones en les barricades.
Passats els fets Sol y Ortega va dir a El Pais: << Las mujeres han sido las más bizarras, las que más denuedo han mostrado. Sacaban a los hombres de sus casas y los obligaban a pelear>>. Els intel·lectuals de l’esquerra, tot i les reticències que tenien a la participació de les dones en els moviments obrers, van haver d’admetre la seva importància en aquest fet, com per exemple, el socialista Josep Comaposada que va reconèixer: <<LAS MUJERES Y LA REVOLUCION: Ellas fueron el alma del movimiento. Sin ellas en muchas poblaciones no se hubiese exteriorizado la protesta ni hubiese ocurrido nada...Que el proletariado se lo tenga en cuenta.>> El paper de les dones va ser especialment important en les fàbriques situades en els sectors suburbans.
Les protagonistes
Però qui eren aquelles dones que van sortir al carrer? Doncs eren sobretot treballadores, organitzades o no, i també moltes dones que es dedicaven a la prostitució.
En quant a les organitzacions cal destacar-ne dues específicament femenines: les agrupacions de dones del partit radical: Les dames roges i les dames radicals:
- Dames roges: Estava format sobretot però obreres del tèxtil, la majoria analfabetes. Tenien la seu central a la Casa del Pueblo. L’agrupació tenia un fort component anticlerical i defensaven els matrimonis i enterraments civils. Els seus objectius eren la Caritat i propagar entre les dones els ideals de llibertat i república. Afiliades a traves del coneixement d’homes d’idees avançades, però com obreres que eren, amb nens algunes, també es van afiliar atretes per la promesa de rebre pensions de malaltia o envelliment. Eren Rebutjades pels intel·lectuals del partit, però utilitzades com a propaganda: ja que eren un grup militant fàcil de mobilitzar.
- Dames radicals: Escissió de les Dames roges (creada l’any 1908) per considerar que s’exagerava en les manifestacions públiques d’anticlericalisme en ocasions com matrimonis, bodes, batejos. Segons un declaració d’un tinent de la guàrdia civil sabem quin tipus de dones formaven aquest grup: Majoritàriament tenien una professió determinada, la majoria eren mestres d’escola, amb condicions de vida acceptables. Tenien biblioteques a casa amb llibres d’idees avançades espanyols i estrangers. “Eran mujeres identificadas en absoluto con las ideas del marido o del padre, que admiran a sus mismos ídolos, leen los mismo periódicos y comentan en voz alta, ante la familia, los incidentes políticos".
Moltes dones anònimes van participar a la setmana tràgica, però algunes estan ben identificades gràcies a notícies de la època i els documents oficials sobre detencions o judicis. En aquesta presentació se’n mostren unes quantes:
Conseqüències
En quant a les conseqüències de la setmana tràgica dels 104 morts entre els revoltats, en els enfrontaments, 6 eren dones, una quantitat petita en comparació a la gran participació que van tenir, i que es podria explicar per les reserves dels militars a disparar contra elles. Aquest podria ser també un motiu pel que van ser sovint les que es van posar a primera linea de les barricades, encarant-se obertament als que intentaven sofocar la revolta. Ens referim a aquesta certa immunitat ( sense oblidar les 6 que van morir, evidentment) que els donava el paternalisme patriarcal de practicament tots els homes de la època, i en aquest cas dels que formaven part de les forces de l'ordre. Respecte a les detencions, les que més van “pagar” van ser les prostitutes, ja que la seva participació recolzava la versió oficial que pretenia associar la revolta a una colla de delinqüents i “dones de mala vida”.
Mirant més àmpliament, la setmana tràgica significà un pas més en la lluita de les dones, que, valentes i decidides, van seguir sortint al carrer en d’altres ocasions com les manifestacions de l’any següent per reivindicar a Ferrer y Guàrdia o, ja més endavant, a la vaga del consum de 1918, fet sobre el que el diari liberal La Publicidad advertí: <<recordemos que la semana trágica comenzó con una manifestación de mujeres…únicamente por indicar que a veces las más pequeñas causas producen grandes efectos.>>
Per concloure aquest apartat, volem deixar-vos amb unes paraules de l’escriptora Antonina Rodrigo acompañades d'algunes imatges de dones en els fets de la setmana tràgica:
4. DOLORS MONSERDÀ I LA PARTICIPACIÓ FEMENINA A LA SETMANA TRÀGICA
Dolors Monserdà és una de les dues dones que ens ha servit per realitzar la nostra anàlisi sobre la participació femenina dels fets de la Setmana Tràgica. El seu paper durant aquest període ens ha servit per observar com la ideologia burgesa en l'àmbit feminista s'allunya del que estan fent les dones al carrer, les dones obreres. A continuació aprofundirem en qui era, com pensava i quin paper va tenir en els mitjans de comunicació de l'època Dolors Monserdà..
.
.
BIOGRAFIA
Dolors Monserdà
(1845 - 1919)
.
.
.
.
.
IDEOLOGIAFeminisme conservadorCal precisar la tendència ideològica de Dolors Monserdà, ja que parlam d'ella com a una de les iniciadores del feminisme a Catalunya. Aquesta tendència ideològica va íntimament lligada a la seva procedència social. Monserdà era una dona burgesa, profudament religiosa i conservadora, que dóna el contrapunt amb les seves teories a les de les feministes sufragistes angleses, pioneres en aquest àmbit a nivell Europeu..
.
.
Troba més informació sobre la línia ideològica de Dolors Monserdà.
.
.
.
EL FEMINISME DE MONSERDÀ I LA SETMANA TRÀGICA
.
Per a Dolors Monserdà el fets de la Setmana Tràgica són especialment significatius, ja que entren en joc els dos elements cabdals en la seva obra ideològica: la dona i la religió. Monserdà no parla dels motius que porten a les dones obreres de la Barcelona de principis del segle passat a cremar esglésies i convents. L’autora exposa la seva tristor i desaprovació davant els fets en els quals les dones «salvatges» havien participat. No s’explica com han pogut aquestes dones atacar els edificis religiosos on habiten homes i dones que es preocupen realment per la millora de les seves condicions. Com tampoc s’explica què les ha portat a atacar altres dones, les monges. Aquesta preocupació la mostra en l’article anomenat Com deu ésser la nostra protesta, escrit l’any 1909 després de la Setmana Tràgica.
.
En aquest article, que ens interessa especialment, Dolors pretén mostrar el seu descontent amb els fets i «protestar» davant el caràcter violent i «salvatge» dels esdeveniments. A continuació citarem fragments extrets de l’article esmentat per analitzar-ne el contingut amb perspectiva. Després d’expressar que «la prensa es troba incapassa de formar-se idea de tan monstruosa aberració, i la ploma es resisteix a propagar-ne la vergonya» ─ cal no oblidar la censura, moltes vegades autoimposada, dels mitjans de comunicació del moment ─, mostra la seva decepció i indignació davant del paper de les dones en les revoltes: «Còm és possible que la dóna, creada per a l’amor i per a totes les delicadeses i abnegacions, hagi descendit fins a ésser la esgarrifosa fera que ha encès el foc arrunador dels temples del Senyor i dels monestirs de frares i religioses que no han comès altre delicte que mostrar el seu amor a Déu, acollint i consolant les tristeses de la dolor humana?». Què vol dir Monserdà amb questes paraules? Les dones revoltades durant la Setmana Tràgica són dones pervertides per les idees del sindicalisme. Han portat la seva lluita a esferes polítiques i l’han radicalitzada fins a l’extrem de sortir al carrer a cremar temples religiosos. La primera idea que podem extreure és que aquestes dones han abandonat la seva condició de dones, segons els postulats feministes conservadors. Això és a causa que les “bones dones” han de mantenir-se al marge de la política, un món reservat exclusivament per als homes. Per tant, com que aquestes dones han ocupat una esfera aliena, de “l’altre sexe”, han renunciat, en certa manera, al seu propi. A més, aquestes dones han actuat de manera violenta i agressiva, és a dir, d’una manera gens pròpia del sexe femení, que ha estat creat i educat per l’amor i les tasques domèstiques, que té com a funció la de transmetre valors emocionals com els sentiments, la humilitat, la religió, la solidaritat, etc. D’altra banda, destaca la idea, ja comentada abans, de la incoherència de les dones d’alçar-se contra la seva gran protectora: l’església.
.
Aquest comportament i aquestes actuacions per part de les dones revoltades motiva Dolors Monserdà a «protestar» contra els fets, així com a instar a la resta de dones catalanes que no han pres part de les mobilitzacions a acompanyar-la en la seva particular protesta. «[l’actuació de les dones revoltades] fa necessaria la protesta de totes les dònes catalanes». Així mateix, Monserdà estableix un paral·lelisme entre les dones que sortiren al carrer durant la Setmana Tràgica i les dones africanes i asiàtiques que viuen fora dels valors del cristianisme: «els fets passats demostraren que no és sols a l’Africa i a l’Asia on s’ha d’encaminar el zel apostòlic de les Missions, ja que s’ha posat en evidencia que dins de la nostra Barcelona hi ha tantes ànimes per redimir i tanta dòna per civilitzar!».
Monserdà fa una crida general a seguir endavant i «no aclaparar-nos avui que les cendres i les runes, calentes encara, ens enradeixen per a la reparació.» A més, fa una crida als homes perquè regenerin els ideals de «civilitat i progrés que amb tanta fe i entusiasme s’han proposat els bons fills de Catalunya» i fa una crida, també, a les dones «per tal de sortir en ajuda de les nostres germanes religioses, que en ús del seu llibèrrim dret, de la justíssima possessió dels séus legítims interessos i del séu amor a Déu i als pobres, han escollit voluntàriament, per a son estatge en la terra, les austeritats d’un monestir; del que, amb la més salvatge tiranía, acaben d’ésser tretes i robades per l’odi brutal d’unes feres revestides amb les formes del séu mateix sexe. Esgarrifosa i vergonyosa ironia!...».
.
En aquest article, doncs, estableix una diferenciació entre les dones, diguem-ne, civilitzades i les dones per civilitzar: «alguna diferencia hi ha d’haver entre les dònes que tenim per nord de la nostra conducta l’amor que ens ensenyà Jesucrist, i les que segueixen les destructores inspiracions dels odis materialistes: per ço serà més gran la recompensa que tindrem al cel: per ço fins les seves mateixes víctimes ens hi ajudaràn!». Cal afegir que, més enllà de la decidida criminalització de les dones mobilitzades, Monserdà aprofita per fer notar la necessitat de «civilitzar» aquestes dones perdudes. En articles posteriors anuncia que aquests fets serviren perquè les «nostres dones» prenguessin consciència de la importància de reconduir les obreres.
.
.
DOLORS MONSERDÀ I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ DE L'ÈPOCA
.
.
Mentre la majoria de les publicacions esmentades eren eines d’educació i instrucció dirigides a dones, la revista Or y Grana tenia un contingut marcadament polític, ja que es tractava d’un braç de la Lliga regionalista que canalitzava el discurs nacionalista català cap al públic femení. Com bé es podia llegir a la seva capçalera, estam parlant d’un «setmanari autonomista pera las donas propulsor d’una lliga patriótica de damas». Dolors Monserdà afirmà que calia «encoratjar á la dona catalana pera que en las seves patrióticas tascas, hi incloeixi’l prech pera la nostra terra, demanant á Deu que ens deixi veure assolides las justes reivindicacións de la nostra estimada Catalunya, encarnadas en la salvadora idea Autonomista.»
.El setmanari Feminal, dirigit per la seva companya i amiga Carme Karr, era el suplement femení del diari La Ilustració catalana. Aquest setmanari fa ressò dels postulats ideològics exposats per Monserdà al seu article El Feminisme a Catalunya i dedica, en el seu 25è número, un especial a l’autora aprofitant la presidència d’aquesta dels Jocs Florals.
5. TERESA CLARAMUNT I LA PARTICIPACIÓ FEMENINA A LA SETMANA TRÀGICA
INTRODUCCIÓ
Teresa Claramunt es pot considerar un ídol dins del moviment feminista obrer que es va convertir en la clau per entendre molts dels successos que van esdevenir a Catalunya a principis del segle XX. Òbviament serà un element indispensable per tal d'entendre la Setmana Tràgica des de la participació femenina obrera.
Abans, però, d'aprofundir més en el tema, hem de contextualitzar a la nostra protagonista i esbrinat com i per que algun dia arribarà a convertir-se en una líder de masses. Per tal d'endinsar-nos en la ment de Teresa Claramunt, haurem de recórrer la seva vida, la seva ideologia, els seus pensaments; i un cop consolidada aquesta informació serem capaços de conèixer la veritable història de la verge roja barcelonina.
Un fet que no podem obviar, i que possiblement diferencii a Claramunt de moltes altres dones del moviment revolucionari i feminista, és que ella normalment publicava la seva opinió. Tenia diferents sectors en els quals podia expressar lliurement els seus ideals, tot i que en alguns moments, com veurem a posteriori, aquesta llibertat es veia vetada. Va intentar sorts en diferents àmbits literaris tot i que els missatges més clars i directes sempre els trobem a revistes o diaris obrers amb els quals col·laborava usualment. Cal destacar, amb especials rellevància, dos diaris concrets que va fundar i dirigir, amb l'ajuda del seu company Leopoldo Bonafulla. Estem parlant de El Rebelde i El Productor.
LA SEVA PARTICIPACIÓ A LA SETMANA TRÀGICA
Teresa Claramunt, una gran revolucionaria de l’època, no va quedar-se indiferent davant dels esdeveniments que van tenir lloc durant l’última setmana de juliol, o com ella l’anomenaria, a “La Setmana Gloriosa”.
Tots els historiadors coincideixen en que Teresa Claramunt va ser indispensable per la mobilització femenina durant la Setmana Tràgica, ja fos participant en les barricades o en la crema de convents. Però aquesta mobilització, no la va fer sola, ja que en aquesta ocasió comptava amb l’ajuda del seu company, Leopoldo Bonafulla, i de la que es convertirà en la seva confident, Maria Villafranca.
Aquesta revolta per Claramunt va ser diferent a les anteriors. Fins aquests moments Teresa sempre havia opinat sobre els successos, mencionat els seus pensaments i descrit la seva visió del món en diferents diaris i revistes. Aquest cop, però, no va ser així. A causa de la censura militar molts diaris obrers, amb els quals Teresa col·laborava assíduament, van haver de limitar els seus continguts per tal de no córrer la mateixa sort que El Productor (fundat per Bonafulla i Claramunt) el qual va ser tancat, de la mateixa manera que moltes altres publicacions que s’oposaven a la censura.
Per tant, encara que la seva participació no es recollida amb gaire detall, sabem que va ser verídica, ja que molts autors la ressaltaran. És el cas de Frederica Montseny, gran admiradora de Claramunt, que després de la seva mort serà el seu relleu. Frederica en un dels seus escrits menciona que després dels successos de juliol, Teresa Claramunt es veu obligada abandonar Catalunya i emigrar cap a Huesca, ja que va ser una dels quaranta anarquistes deportats. Molts d’ells van escriure cartes a l’opinió pública i a la premsa queixant-se de les deplorables condicions en les que vivien com a resultat de les seves accions durant la Setmana Tràgica. Per estrany que paregui, aquest no va ser el cas de Teresa Claramunt, ja que els seus amics i companys li van recomanar que estigués aïllada, si no volia passar una altra temporada a la presó. Tot i això, avui en dia es conserven documents que parlen sobre la deportació de Teresa, recollits al llibre de Leopoldo Bonafulla, "La revolución de julio". Aquests documents, si més no, són un altre referent que ens demostra la participació de Teresa Claramunt durant la Setmana Tràgica.
COMENTARI DE LES DECLARACIONS DE TERESA
Molts d’aquests fets no van tenir cabuda fins a setmanes després dels esdeveniments de juliol, però aquest text ens dóna diverses pistes sobre la participació de Teresa a la Setmana Tràgica, a més de mostrar-nos les opinions de Claramunt sobre tots els fets que van esdevenir dies després de la revolució de juliol. Per tant, procediré a fer uan espècie de comentari analític entre la relació d’aquestes declaracions amb les conseqüències de la Setmana Tràgica, sense oblidar conceptes com la ideologia de la Teresa o alguns escrits anteriors de la pròpia autora.
Algunes de les pistes que demostren en certa manera la participació de Teresa Claramunt en els esdeveniments de la Setmana Tràgica, és el fet que va ser deportada, juntament amb Maria Villafranca, qui, com hem explicat abans, acompanyarà a Claramunt en aquesta revolta. Altres elements que ens donen a entendre una organització revolucionària, són descripcions de la personalitat de Claramunt i diferents esments a la revolta de juliol << luchas sociales>>.
L’autor d’aquest text, Juan del Triso, compara en certs moments a Teresa amb un apòstol, aquesta comparació no es fortuïta, sinó que serveix per denotar el pensament anticlericalista de la nostra protagonista. En aquest cas es podria dir que la comparació té un to irònic, ja que avala les qualitats de la publicista, mentre que posa en dubte les capacitats oratòries dels representants de l’església. Aquest no és l’únic moment en el qual l’església surt mal parada, ja que gairebé al final del text, quan defensa el paper de l’escola modera; paraules de la pròpia Teresa posen en dubte la tasca de l’església i acusa la classe eclesiàstica, de manera implícita, de ser uns timadors. << monopolizan la fe y defraudan la nacional Hacienda>>
Un altre tema molt recurrent en els escrits de Teresa, a partir dels processos de Montjuïch, serà parlar del paper de la policia en les repressions, en aquest cas ho fa per tal de menysprear el cos barceloní, a causa del tractament que van oferir a tots els deportats anarquistes.
Finalment, un tema que no hem d’oblidar, és el tancament de desenes arreu de l’Estat espanyol. Per a Teresa aquest era un tema molt important, ja que no hem d’oblidar que ella defensava i creia en la necessitat de l’educació de l’individu, i sobretot de les dones.
<< Madres a educar a vuestros hijos! decís vosotros en vuestra protesta, y yo digo: ¡Comapñeras, a educaros y a asociarnos nosotras,para enseñar a nuestros hijos el camino que han de seguir!>>
En aquests documents deixa ben clar que no hi havia cap raó de pes per portar a terme el tancament de les escoles. Afirmació de la qual es pot interpretar que l’objectiu real del tancament de les escoles és que no volien l’expansió de la cultura i de l’educació, ja que d’aquesta manera podrien tenir controlat el poble.
En la conclusió del text es veu clarament una crítica al sistema de l’època. Critica els poders dels qual són posseïdors l’estat i l’església, però no només això, ja que parla d’una burgesia que no fa res per ajudar a la mobilització obrera ni aporta cap tipus de solucions als problemes existents.
SÍNTESI
En definitiva, aquí tenim una dona que va lluitar pels seus ideals i no es va quedar de braços creuats davant l’injusticia que significava pels obrers, l’enviada de soldats cap al Marroc. Va defensar en tot moment la seva veritat i ho va demostrar amb fets, no només amb la paraula o sobre el paper. Va estar des del primer moment organitzant el moviment feminista, ja que les seves conviccions li deien que les dones eren les úniques que podrien convertir els successos de juliol en la SETMANA GLORIOSA.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)